091020116802.jpg
|
En un lloc elevat, molt amunt, de la paret de Casa Cota es pot observar aquesta pedra en forma d'ou que, com es veu immediatament, no és pas originària de la mateixa zona que les altres pedres de la paret, ni del poble. És un destí provisional després d'una època moguda i molt curta comparada amb l'edat de la pedra, d'alguns milions d'anys.
En aquesta etapa més recent, des que fou extreta de la llera del riu Eibach (es podria traduir com a "riera dels ous"), un afluent de l'Ergolz a la comuna helvètica de Tecknau, ha servit com a contrapès en un gran trípode per a suportar micròfons, necessari pel pes del propi micròfon (fins a 9 Kg) o per l'alçada on aquest s'havia de situar (fins a 11 metres del terra). Durant aquest temps ha servit en milers de produccions discogràfiques, penjada d'una corda que ajudava a mantenir l'estabilitat del conjunt. Aquí es pot veure entremig de l'Andrea Marcon i en Pere Casulleras a l'església de Muri (Argòvia) durant l'enregistrament de l'integral de l'obre d'orgue de J. S. Bach. |
|
 bolamuridavant.jpg |
2003_1203_145105aa_0001.jpg
vigie.jpg
|
Fou abans d'aquest concert, abans de que els músics sortissin a escena, que un senyor del públic, al veure que penjava aquesta pedra del trípode del micròfon, s'aixecà i vingué a examinar-la. Era el Prof. Dr. Hans Schaub, director del Museu de Ciències Naturals de Basilea, paleontòleg, gran coneixedor i investigador de la Conca de Tremp que, després de rascar-ne una mica amb la seva navalla de butxaca s'adreça als presents (s'havia fet un silenci sepulcral al veure'l examinant la pedra) i digué que es tractava sens dubte de quarzita dels Alps - concretament del Massif de la Dent Blanche, vinguda fins a la regió de Basilea portada per les glaceres i d'aquesta manera erosionada fins a aquesta forma.
|
|
 sin_ttulo1_0038_0001.jpg |
171220117178_0002.jpg
|
La pedra del Eibach: una crònica sonora
En un lloc elevat de la paret de Casa Cota, a Sant Martí de Canals, hi reposa una pedra en forma d’ou. A primer cop d’ull ja se sap que no és d’aquí. No comparteix ni el tipus de roca ni la textura amb les pedres que l’envolten. I tot i això, sembla que hi ha arribat a casa. Origen glacial Va ser extreta de la llera del riu Eibach, un afluent de l’Ergolz a la comuna helvètica de Tecknau. Allí, envoltada de quarsites d’origen alpí, erosionades per les glaceres fins a prendre formes arrodonides, esperava el seu destí. Durant una estada a Tecknau, aquest còdol es va convertir en part fonamental d’un sistema d’enregistrament. Una pedra, un micròfon i molta música Com a contrapès d’un gran trípode per a micròfons (alguns de fins a 9 kg i col·locats fins a 11 metres d’alçària), la pedra va treballar durant anys, penjada d’una corda, estabilitzant el conjunt. Era una presència discreta, humil, elemental. I, no obstant, va ser testimoni de milers d’hores de música. Des de l'orgue de Sankt Cosmae a Stade, fins a la Catedral d'Évora, passant per Antegnatis italians, Barcelona, Salamanca, Perthuis, St. Maximin, Houdan, Amsterdam, Kiedrich, Cariñena, Bologna, París... Allí on hi havia enregistraments d’orgue, hi havia sovint la bola de fusta, el micròfon, i aquesta pedra. Una observació inesperada Un dia, just abans d’un concert a la Predigerkirche de Basilea, un senyor del públic s’acostà encuriosit a observar el sistema. Es tractava del Prof. Dr. Hans Schaub, director del Museu de Ciències Naturals de Basilea. Després de rascar lleument la pedra amb la seva navalla, va dictaminar: "quarzita alpina del Massif de la Dent Blanche, portada per les glaceres fins a Basilea." Toc de pagès Molts músics van estimar aquella combinació de rusticitat i excel·lència. El micròfon esfèric de fusta, suspès en l’aire, i la pedra al peu del trípode, donaven a l’enregistrament un aspecte atemporal, on la tecnologia esdevenia invisible. Només hi havia el so, l’espai, i una vibració autèntica. Retorn a casa Ara, la pedra reposa en un forat elevat de la paret de Casa Cota. Jubilada, com el qui torna d’una vida intensa i llunyana per reposar. Entre la fusta antiga, l’arrebossat desigual i els sons que encara reboten per la casa, ella hi fa silenci. Potser espera una nova crida. |
|
