Sant Martí de Canals és un poblet al Pallars Jussà, a la vessant sudoest de la serra del Boumort, a sis quilòmetres de la Pobla de Segur i a 650 m d´alçada.
Actualment compta amb una trentena d´habitants i forma part del municipi Conca de Dalt.

El nom de Sant Martí de Canals apareix per primera vegada l´any 966, en una butlla del papa Joan XIII. Durant segles estigué principalment subjecte al monestir de Gerri.
L´església romànica, data originàriament del segle X, encara que ha sofert diverses transformacions, una primera fou acabada el 1394, una altra el 1637.
El nucli del poble fou segurament durant segles el que encara es conserva avui. El 1790 Francesc Rius el descriu en resposta a l´"interrogatorio" de Francisco de Zamora: la forma del poble és un carrer amb una placeta petita, i al cap del carrer hi ha l´església que tanca el carrer.
L´entrada i sortida és un portal, amb el qual es pot tancar el poble. Tots aquests elements es conserven encara avui. Fora d´aquest nucli medieval hi han algunes construccions més, que segurament daten del segle XIX, encara que el tipus d´arquitectura és molt semblant a la resta del poble.
 

Antigament es vivia sobretot de les vinyes i de l´oli, posteriorment la vinya s´anà abandonant i a hores d´ara els ametllers i la ramaderia són els relativament més importants, mentre que la vinya ha desaparegut completament, part de les oliveres encara es conserven, malgrat que cada vegada són menys.
Dintre del terme hi havien fa temps bastantes fonts, de les quals encara en queden algunes restes, i al barranc de Sant Martí, aprop del poble, hi havien hagut horts amb un sistema de canals per regar, que s´abandonaren fa alguns anys quan es va acabar l´aigua del riu i s´assecaren pràcticament totes les fonts. El clima possiblement era una mica diferent abans del segle XVIII, ja que descripcions de l´època ens diuen que els paratges éren molt frondosos, altres cròniques ens revelen tanmateix que es feien processons únicament per demanar pluja quan faltava aigua.

En una situació de sequera com és l´actual, el futur d´un poble d´aquestes característiques és relativament incert. En una comarca de les més despoblades d´Europa, i amb les dificultats suplementàries que la política agrària europea pot representar per una agricultura tradicional, pensar en un futur industrial o una subsistència basada exclusivament en el turisme pot ser tan temptador com perillós: en aquestes terres on l´erosió hi juga un paper important, una agricultura tradicional pot contribuir decisivament en la conservació de diversos tipus de patrimoni - cultural, arquitectònic, paisagístic, artesanal i social - que representa actualment una de les poques riqueses existents; sense això el turisme per si mateix no podria subsistir en una zona com aquesta.