Un dels escrits més lúcids que he llegit darrerament!
Roger

-traducció automatitzada-


Rafael Poch de Feliu. Corresponsal del diari La Vanguardia a Berlín.

Quote:


Ens estan portant a una segona debacle? La Canceller Merkel va dir el dilluns, davant l'assemblea anual dels empresaris alemanys, que els bancs estan especulant de nou, ara amb matèries primeres, que la situació econòmica és extremadament incerta perquè la solució depèn de mesures internacionals que no s'han pres per posar vedat als mercats financers, i que no pot excloure l'esclat d'una nova bombolla especulativa, l'escenari contemplat per molts observadors. La de Merkel és la confessió d'impotència més sincera que s'ha sentit a un polític.

A Alemanya i a tot arreu, és el capital el que mana als polítics. El capital ha convertit la política econòmica en una cosa semblant a la meteorologia: un fenomen aliè a tota voluntat de govern. Un capital embogit que ens ha portat a la crisi, és qui governa els nostres polítics, que són mers gestors. I no al revés.

Quote:


Caldria posar ordre en els mercats financers, nacionalitzar bancs, prohibir determinades especulacions, gravar les transaccions de capital, però la classe política està atrapada. Les normes les ha posat un partit al qual no es vota i que està exempt de tot control. Què polític s'atreveix a posar ordre en això i exposar-se al suïcidi?

A la Unió Europea, per exemple, el Tractat de Lisboa, que entra en vigor el dimarts, prohibeix expressament "qualsevol limitació de la circulació de capital entre els estats membres, així com entre aquells i països tercers". És a dir prohibeix la regulació dels mercats sense la qual no hi haurà sortida de la crisi. Us imagineu a algun dels polítics de Brussel dient?: "No, així no pot ser, si volem sortir de la crisi cal reformar aquest tractat i posar en cintura a" Allianz "i Deutsche Bank, a Alemanya, a Wall Street als Estats Units, a la City a Londres ... " A algú que digui: "Això del creixement és un engany i una trampa, cal oblidar-se del PIB i buscar nous paràmetres per mesurar la salut d'una economia, cal abordar una transició energètica sostenible, no podem seguir posant el benefici i la cobdícia al centre de tot ... " Senzillament és inimaginable.

Quote:


No obstant això, fins a "Der Spiegel" anuncia aquesta setmana a la seva portada el que ens ve a sobre, una "nova explosió bilionàries". El seu subtítol diu: "Per què després de la crisi del segle ja treu el següent". La resposta és: perquè la classe política no fa res. I no fa res perquè, com suggereixen les declaracions de Merkel, és impotent. No és sobirana en aquesta tasca. Fins "Der Spiegel" explica ja aquesta evidència als gentils: "Als Estats Units la indústria financera no la governa el ministre de Finances sinó la mateixa indústria financera". Ella va ser la principal finançadora de la campanya d'Obama. "Només si canvia Wall Street canviarà el món, sense canvi de regles enllà no hi haurà canvi a Londres, París i Frankfurt", diu. Merkel i Sarkozy ho van apuntar tímidament, parlant de "canvi de regles" a la cimera de Pittsburgh, però no han obtingut res, perquè no manen en aquest àmbit. Als Estats Units, "la gent de Wall Street és la que arriba al Ministeri de Finances i després es torna a la banca", explica el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz. Els homes de bancs com Goldman Sachs envolten Obama. I tot es reprodueix.

El 2009 s'ha format una nova bombolla que amenaça amb un altre esclat. Els principals índexs borsaris (Dow Jones, Nikkei, Dax) han crescut per sobre del 50% des de març i els preus de les matèries primeres s'han disparat, sense cap mena de correspondència amb creixement econòmic algun. Els principals bancs d'inversions repartiran aquest any 100.000 milions de dòlars en bons i primes als seus executius. Les trenta principals empreses de l'índex alemany DAX repartiran 20.000 milions d'euros als seus accionistes la pròxima primavera.

"Si observa als Estats Units amb la mateixa fredor analítica que hem dedicat a Rússia, seria ineludible parlar del domini d'un oligopoli de polítics i banquers", diu James Galbraith, fill del John Kenneth Galbraigth que va ser conseller de Kennedy.

Quote:


Un discurs que reconegués la greu malaltia que patim, és impensable allà dalt. Es diria que en aquest sistema és estructuralment impossible. Curiosament va ser possible amb Gorbatxov i el seu "comunisme". Gorbatxov va fer precisament això: reconèixer el càncer que patia el seu sistema. Repassem el que va fer:
1-reconèixer els problemes del sistema anomenat "de planificació central",
2-retirar militarment sense condicions de les zones que dominava (primer Afganistan i Mongòlia, i després l'Europa de l'Est)
i 3-reconèixer l'objectiu d'una democratització.

A Occident sembla que és impossible esperar que aparegui un Gorbatxov (la impotència d'Obama és la demostració), però les tres dimensions d'aquella "perestroika" són actuals avui per al conjunt d'Occident; 1-reconèixer els problemes del capitalisme, 2-renunciar al domini imperial i retirar militarment, del Golf, de l'Afganistan i de Colòmbia, i 3-reconèixer com a objectiu una democratització que inclogui certa sobirania i control sobre la política econòmica i el capital, aquest partit al qual no es vota i que queda fora de la democràcia.

La gran diferència amb el precedent de la fallida comunista és que aquí el canvi, una reforma cardinal del sistema tal com el coneixem avui, ha de venir de baix, perquè de dalt sembla que no pot ser. En altres paraules: el canvi és impossible sense forts impulsos des de baix. Però és difícil imaginar que aquests impulsos es mobilitzin sense que hi hagi un altre patacada, que només podrà ser encara pitjor que l'anterior, perquè ja no queden fons públics anticrisi que salvin de nou als especuladors amb els diners de tots.

Quote:


L'actualitat del 1989 germànic oriental no és el cadàver, ja descompost i pudent, de la RDA, sinó aquell "Wir sind das Volk" ( "el poble som nosaltres") un moviment cívic i pacífic que reclami la sobirania robada pel capital i l'imperi, afirmant "el poble som nosaltres". Llavors va funcionar. L'establishment comunista no va disparar a Moscou (agost de 1991), no va disparar al Bàltic, no va disparar a Berlín i en altres capitals europees (si ho va fer a Pequín), però com es comportaria, aquí i ara, el nostre establishment davant d'una posada en qüestió d'aquella magnitud?

Es dirà que tot això és un despropòsit, un exercici va, un malson, però és que, com admet Merkel, el futur immediat és fonamentalment imprevisible, i l'última vegada que va passar una cosa així, el 1929, Occident es va acabar ficant en una guerra mundial, recurs que la tecnologia de destrucció massiva ens prohibeix avui, o ens hauria de prohibir.

Sobre la manera que adoptarien els nostres actuals règims democràtics en temps de crisi, només podem especular. Fins i tot en època de vaques grasses, als anys seixanta i setanta, fa molt poc, la majoria dels actuals 27 membres de la Unió Europea eren dictadures. Mig Europa, des de Lisboa fins a Moscou, passant per Praga i Atenes. Què seria ara de les nostres institucions ficades en aquesta situació de col.lapse? ¿Demostrarien els britànics, els francesos, els espanyols o els alemanys, la mateixa mansuetud i resignació que van demostrar els russos el gener de 1992, en la hipòtesi que els seus estalvis de tota la vida s'evaporessin d'un dia per l'altre? Com ens comportaríem davant les portes dels bancs a qui confiem els nostres diners, tancats per fallida?

Una economia desarborada i irracional fins al suïcidi. Una població educada en l'egoisme i moralment èbria pel consumisme. Uns mitjans de comunicació manipulats. Els qui van viure la fallida de l'URSS poden reconèixer moltes coses d'aquella profecia del segle que deia: L'enfonsament d'una part del món evidència la malaltia de la resta. Si la gent no pren la paraula, no per conquerir el Palau d'Hivern sinó per assumir la seva responsabilitat, el capital decidirà per ella, i ens podria portar a una cosa així. Caldria anar-lo pensant.

Es admirable la sinceritat de la Senyora Merkel. Es clar que Alemanya es un pais seriós amb una societat culta que no permet que els tractin con nens, que es el que ens passa aquí.

Cada lloc te els politics que es mereix.