www.esmuc.atmos.cat    
 CEWT dimarts 19 de març 2024  
 
Durant un enregistrament normalment es fan vàries versions de les peces, per a tenir la possibilitat d'escollir la millor o de combinar-ne vàries per a aconseguir una versió final muntada.  
Les estratègies per a enregistrar peces de música són diverses i depenen de molts factors, però en qualsevol cas necessitem un sistema de notació que ens permeti per una part de tenir un control detallat de tot el que va succeint i per altra part en permeti de tenir una visió global de la qualitat de cada passatge, sense que ens hi perdem.  
Un bon protocol ens ha de poder informar ràpidament de la qualitat de les versions individuals en cada lloc concret i també de si disposem de prou material de qualitat a tot arreu, de manera que a l'hora de fer un pla de muntatge la elecció de les versions es pugui fer de manera inequívoca.  
Per això en un enregistrament es numeren totes les versions que s'enregistren, de manera contínua. La numeració no retorna doncs a zero en cada peça nova, sinó que es segueix incrementant el número de la versió fins al final de la producció. Això ens permet per una banda evitar confusions i per altra banda de localitzar ràpidament la versió buscada en el suport utilitzat (disc dur, cinta etc).  
Aquest número l'hem d'enregistrar o codificar d'alguna manera junt amb la versió, en cintes DAT mitjançant una marca ID numerada, en CDs com a número de "track", en disc dur com a nom d'arxiu o, segons el programa que utilitzem, amb un marcador numerat. En qualsevol cas cal que sigui un sistema que la màquina utilitzada pugui identificar i retrobar amb tota seguretat.  
El protocol l'escrivim directament sobre la partitura (=fotocòpia), per tal d'establir un lligam ràpid i clar amb la música.  
 
Els signes més evidents i importants son els que ens indiquen on comença i on acaba cada versió. Això es fa escrivint al damunt del lloc corresponent a la partitura el número de la versió d'aquesta manera (Això indica el principi de la versió 5):
 
inici.JPG
 
Pot passar que l'inici no surti bé, en cas de conjunts per exemple que no vagin del tot junts. En aquest cas normalment els músics s'aturen per tornar a començar, això pot succeir també algunes vegades seguides. En aquest cas no fem nous números de versió, sinó que marquem la present com a reiniciada, am un petit signe addicional que ens n'informa:  
 
 Això ens indica que en aquest lloc comencen les versions 9, 10 i 11, i les dues primeres ténen inicis frustrats.
 
restart.JPG
 
El final d'una versió l'escrivim amb aquest símbol:  
 
  Aquí s'acaba la versió número 14.  
 
final.JPG
 
Com a regla general, escrivim aquestes anotacions al damunt dels sistemes, així mateix tots els símbols que seguiran ara. Si la peça té repeticions, a la segona vegada ho escriurem a sota del primer pentagrama, si n'hi ha més, a sota del segon etc. Això ens evitarà confusions amb les repeticions, que no sempre són iguals sinó que sovint es toquen amb intencions diferents, de dinàmica, articulació, registració, ornamentació o fins i tot lletra específica.  
 
Si estem enregistrant una versió que considerem vàlida, per a que consti que està enregistrat, escriurem un cop cada línia més o menys el número de la versió:  
 
 be.JPG
 
Això vol dir que en aquesta línia la versió 11 esta enregistrada i és correcte.  
 
Si la versió que estem enregistrant és correcte però no òptima, o menys bona que alguna altra que ja tenim, escrivim el número i un - :  
 
 La versió 16 no està gaire bé:
 
menys.JPG
 
Si la versió és en qualsevol cas inutilitzable (la raó ens pot ser igual, el protocol fa només ofici de comptable), escrivim el número de la versió i el tatxem, així:  
 
 La versió 17 és en aquest lloc molt dolenta:
 
malament.JPG
 
 
       
Si cal, podem fer anotacions suplementàries segons les necessitats escrivint-hi el que sigui, encara que hem de procurar no sobrecarregar el protocol perquè sigui entenedor. Si un passatge és inutilitzable per exemple a causa d'un soroll, normalment és irrelevant quin és el causant del soroll, un cotxe, un avió, o una campana.  
 
Aquest sistema és conegut internacionalment i fa que els protocols dels enregistraments puguin ser llegits per qualsevol persona que hi hagi de treballar. Basant-nos en el protocol, podrem establir el pla de muntatge.  
 
El pla de muntatge
 
l'escrivim a la mateixa partitura que el protocol. En cada punt de muntatge hi dibuixem una creu, la part esquerra correspont a la versió que acaba en aquell lloc, la part dreta a la que comença allí. La part superior és per l'ús normal o la primera vegada en cas de repeticions, l'inferior per a la segona vegada. Si hi ha més d'una repetició, anem afegint per cada una d'elles barres horitzontals per sota, tantes com sigui necessari.  
 
Exemples:  
 
 Començament amb versió 3
 
inici3.JPG
 
En aquest punt hi ha un muntatge on es passa de la versió 3 a la 4 a la primera vegada, i de la 7 a la 2 en la repetició
 
3472.jpg
 
Principi de peça amb versió 3 la primera vegada i versió 1 a la repetició
 
31.jpg
 
Aquí som en una doble barra, on arribem en la repetició de la primera part amb la versió 3 i muntem la versió 1 per continuar amb la segona part com a primera vegada
 
doblebarra.JPG
 
Final de la peça, que no té repeticions aquí, amb la versió 3
 
acaba3.JPG
 
Un exemple de protocol, bastant sobrecarregat, però real:
 
protocol.jpg