El mínim (principi declarat) per a enregistrar en estéro són dos canals, per tant necessitem dos micròfons. Els posarem a uns 17-20 cm l'un de l'altre per a captar la diferència de temps en que el so tarda d'anar de l'un a l'altra en cas de que la font sonora no sigui equidistant dels dos, per a aconseguir un profunditat del quadre sonor.
Experiència: escoltem amb auriculars directament el resultat de mantenir els micròfons junts o de separar-los d'un pam mentre escoltem una persona que ens parla a través dels micròfons.
 
L'angle entre els micròfons, si aquests ténen la característica de direccionalitat de la majoria, anomenada cardioide per la forma de ronyó que té el diagrama de la mesura de sensibilitat des de diferents angles, ha de ser de 110º. Això és perquè d'aquesta manera la sensibilitat a diversos angles del parell de micròfons és constant en la resultant per una regió d'uns 180º enfront dels micròfons. Amb un angle més petit obtindriem una sensibilitat massa gran a la zona central, mentre que amb un angle més gran quedaria al mig una zona desafavorida que no sentiriem bé.
 
Un important de la percepció sonora natural és el component del so que ens arriba per la primera reflexió al terra. Per aquest motiu en sales amb acústica natural (és a dir, fora de cabines d'enregistrament on el terra estigui condicionat de manera que no reflexi el so) és molt important que els micròfons cardioides estiguin posicionats horitzontalment, només així la relació entre el so directe i la reflexió al terra equival a la que percebem habitualment amb l'oïda i per aquest motiu correspondrà a les condicions que coneixem. Qualsevol alteració respecte de l'horitzonal ens produirà efectes que, si no són expressament volguts, seran inconscients i sens dubte indesitjats.
 
Un altre aspecte determinant és la geometria derivada del camí que ha de recorrer el so des de la font fins al micròfon per les dues vies principals: la directa i la que passa per la reflexió al terra. Aquestes dues distàncies (la directa serà una línia recta i la reflectida serà la suma de les línies que van de la font al terra i del terra al receptor, comptant amb el punt al terra en què aquestes dues línies tenen el mateix angle respecte de la superfície del terra) han d'estar en una relació harmònica simple, com més pròxima a la relació 2:3,  1:2 o 1:4 millor (en aquest ordre), considerant també que altres relacions produeixen sons característics, com la 2:7. Aquest paràmetre es regula fonamentalment amb l'alçada de les fonts sonores i els receptors, i és vàlida per a tots els elements, és a dir també tots els instruments en cas de conjunts i per al públic en cas de concerts. Per això cal sovint en enregistraments utilitzar tarimes, per a poder donar als diferents instruments una bona relació harmònica, i per això és també complicat construir sales de concert on el so sigui semblant des de diferents zones del públic.