www.esmuc.atmos.cat    
 CEWT divendres 6 de desembre 2019  
 
La aguja del gramófono es el abrelatas de la música en conserva (Pío Baroja)
 
 
Normalment, tot enregistrament que fem haurà de ser muntat (edited) posteriorment. Això ho hem de tenir ja en compte a l'hora de fer l'enregistrament. Tant els que treballen davant del micròfon com els que ho fan davant dels altaveus han  de perseguir una estratègia per a obtenir després el millor resultat possible, i per tant també de facilitar el treball de muntatge posterior.  
 
El director de l'enregistrament, que és qui porta el control musical sobre la partitura escrivint el protocol, ha de disposar d'una partitura. Com que hi escriurà el protocol, més val que siguin fotocòpies i no pas una partitura altrament preuada, i en cap cas de la biblioteca!  
 
Cada vegada que iniciem una presa, cal que fem una marca d'identificació sobre el suport amb què enregistrem. Si és una cinta DAT a un CD, fem una marca de ID o track (atenció: hem de desactivar l'opció de generació automàtica de marques en l'aparell utilitzat, ho hem de controlar nosaltres de manera imperativa). Un cop l'enregistrament en marxa, ho fem saber als músics i aquests han d'esperar un silenci total, i poden començar a tocar. D'acord amb el protocol també escrivim el número d'ID o track indicat per l'aparell a la partitura i anem portant el protocol amb tota cura.  
 
Al final de cada tros enregistrat és molt important de guardar uns segons de silenci, ja que normalment aquest serviran també per la pausa fins a la peça següent en el muntatge, o bé hem de tenir temps per un "fade out" i per això ens cal també uns segons de silenci si el volem poder fer de manera harmònica.  
 
Si només enregistrem un tros de la peça, per exemple per a fer una correcció d'un passatge, cal que comencem uns compassos abans i no parem fins uns compassos després. Això per diverses raons: pot ser que el muntatge no es surti com volem en el lloc desitjat i així ho podem provar en un altre indret, però també és necessari per a entrar correctament en el fraseig i la dinàmica de la peça per part dels  músics.  
 
Un esquema freqüent de treball és aquest: es fa una primera versió sencera de la peça, enregistrant-la, sense interrompre tampoc en cas d'errors. Aquesta versió és escoltada críticament per tots, també els músics. Això serveix per una part per a controlar exactament el balanç, veure com arriben les intencions passades per la cadena electroacústica, eventualment adapar-ne la dinàmica, el tempo, la dicció, el treball de música de cambra, l'emissió del so etc. També serveix per a ajudar a la convergència de criteris entre els músics i els que fan l'enregistrament. D'aquest treball en poden sortir també altres versions de prova/discussió/avaluació.  
 
Segons la peça i les condicions, es podrà decidir si cal fer la peça a bocins, o si es volen corregir directament passatges concrets. El que cal és que tinguem cada nota, cada passatge, enregistrat correctament, i no només des d'un punt de vista tècnic sinó també musical i amb la intensitat adequada. Aquesta és potser per al músic la part més difícil de l'enregistrament: ser capaç de tocar moltes vegades una peça amb la màxima concentració i intensitat, sense caure en vicis, rutines i sense que el tocar repetidament passatges difícils el desconcertin o el posin nerviós.  
 
Aquest és, des d'el punt de vist musical, un dels grans problemes de la música en conserva. Per altra part però també hi han avantatges: es poden prendre alguns riscos de manera que en concert potser no es faria, en tots els aspectes: articulació, improvisació, tempo. Això pot no només ajudar a vèncer els problemes esmentats, sinó que fins i tot a superar los amb avantatge.

Δ Perill galetes! més informació Δ