Esplèndid! això fa xup xup! I quin color tant aconseguit! entre pantone 105 i 119. Preciós

el vernis es va desprenent

El pont ha caigut

.

les cordes semble insectes

l'ànima...

Avui s'ha mig despenjat el cordal.

Es com una explosió a camara lenta... esta cercant innexorablement un estrat energètic inferior... el terra! pobreta!! Tan formosa que es veia en les primeres fotografies!

Quote from Roger_Layola on 30.05.2008 a les 02:22:22 UTC:

 
Ja hi havia pensat, però una webcam no podria pas arribar a tots els detalls que es veuen ara, per cert alguns requereixen posicions força incòmodes per arribar al subjecte sense tocar-lo. I els canvis són sobtats i brutals, no pas com els d'una planta que creix, lents i orgànics.
 
Per cert, hi han coses que també s'estan podrint amb la viola: el fil de nylon de pescar de la que està penjada. Es va instal·lar a l'inici subjectant-la per diversos llocs per a poder gaudir d'aquest estat amb bona visió, però possiblement s'acabin podrint amb el que les diferents parts caurien a terra - és part de l'experiment. Si cau, allí es quedarà, i segurament el procés de descomposició s'accelerarà. Hi hauran peces però que possiblement resistiran dècades, com les clavilles i el cordal ara en suspens, potser també el pont. Serà interessant veure si el pont resisteix més temps que l'ànima, essent aquesta d'una fusta notablement més tova.

L'ànima encara hi és

els riscles es van obrint

fons de viola, amb vernís en descomposició, i fongs

.

.

.

Esdeveniment dramàtic: s'ha trencat el fil que aguantava la viola pel mig, i que era l'únic que en mantenia les peces del cos juntes. La tapa amb els riscles han quedat de cap per avall.

Aquesta posició permet de veure l'etiqueta que portava l'instrument: Wulf-Schulfidel A, No. 1060

La viola des de l'aire.

.

El pont sota un tros de via del carrilet de l'Estany Gento.

.

Ara s'ha trencat l'últim fil que aguantava encara parts de la viola en suspensió, ja ha arribat doncs tota a terra, i aquí s'acaba aquesta primera etapa de desmuntatge natural.
 
Per a evitar que el vent se'n emporti trossos, l'he canviat al segon (i últim) emplaçament previst: a l'interior d'un arbust de llorer gran i vell, que forma de manera natural una gàbia. L'interior es conserva de manera que no hi calen intervencions humanes per tallar herba ni regar, i els troncs impedeixen que el vent o l'aigua se la pugui emportar:
 

.

.

Ara fa un any que va ser lliurada als elements que la van fer créixer. Gairebé no es reconeix, i costa de veure el que era:

.

Què ràpid desapareix tot el que construeix la mà del home....
 
Si nosaltres  desapareguéssim de sobte, en 100 anys no quedaria ni rastre de les carreteres i els pobles! la naturalesa, pacient, reclamaria tot allò que hem robat per la força...!

Campanades a morts!
Violes embalsamades per la natura.
 
Magnífic final. Un plaer,
 
David

Quote from danielet(Guest) on 14.05.2009 a les 16:46:27 UTC:

 
Perfectament encertat, i perfectament d'acord en tot! Per mi, dues de les millors campanes de Catalunya.

Detall del claviller

Amb un cuc cargolat com una f ... la natura mimatitza ... oju que no es posi a emetre sons de corda fregada, quin susto!
Un plaer tornar-me a passejar per aquest racó de web

Sí, encara existeix! No m'hi he pogut acostar fins avui a fer fotos, fins que hem portat a l'ubicació hivernal les plantes que impedien el pas a la seva tomba, de relativament difícil accés.
 
Vista general de la tomba:

La tapa es va desintegrant:

Aquí comensals en plena feina.

.

.