www.antiga.atmos.cat    
 CEWT divendres 13 de desembre 2019  
incantable.gif?t=737314.683333333
Índex de temes   ||   Material

 
S'anomenava així la pràctica del cant polifònic al segle XVI, amb les tècniques necessàries per a fer-ho d'acord amb els cànons de l'època. El cant d'orgue té aquest nom perquè anava acompanyat de l'orgue que tocava també totes les veus, servint de referència per a l'afinació i per a més fàcil aprenentatge de les peces. Així la polifonia també representava el gruix del repertori de música d'orgue, essent les peces d'orgue sol només una petita part del que es tocava amb aquest instrument.
 
Junt amb la pràctica del cant, també s'aprenia i es desenvolupava el coneixement musical pràctic, basat en les propietats i les mutances, el que coneixem com a solmització. Al mateix temps l'orgue formava l'oïda acabant impregnant el tremp als cantants - com en la música popular encara avui, la veu segueix sempre el tremp de l'instrument que li serveix de referència.
 
El "llibre de text" principal que seguirem és la breu descripció de Tomás de Santa María, que es pot llegir en l'original aquí: el cant d'orgue segons Tomás de Santa María
 
L'assignatura consta de sessions semblants a l'instrucció pràctica en el segle XVI: l'organista anirà explicant la teoria de la solmització sobre la marxa i acompanyarà sempre a l'orgue quan es facin els exercicis, directament sobre les peces a estudiar, assimilant així de passada els tremps usats en aquest repertori.
 
La matèria va destinada a cantants però també - i especialment - als instrumentistes, essent que constitueix la base del coneixement musical i la pràctica de lectura amb les regles necessàries, que normalment són ignorades i reemplaçades per usances extemporànies d'èpoques posteriors.
 
Per fer-se una mica l'idea del que impliquen l'aplicació de la solmització i el tremp, sentiu els:
 
Goigs de Nostra Dona, de Joan Brudieu
SOLMITZACIÓ

 
Quadre de les possibilitats de posicionament de l'hexacord
(i que són reflectits en els mnemònics de la columna dreta)

 
     nota      grau      --------      hexacords      --------      mnemònic
                 B quadrat      natura      B mol      
     e5      E      la                  Ela
     d5      D      sol            la      Dlasol
     c5      C      fa            sol      Csolfa
     b4/bb4      B      mi            fa      Bmi/Bfa
     a4      A      re      la      mi      Alamire
     g4      G      ut      sol      re      Gsolreut
     f4      F            fa      ut      Ffaut
     e4      E      la      mi            Elami
     d4      D      sol      re      la      Dlasolre
     c4      C      fa      ut      sol      Csolfaut
     b3/bb3      B      mi            fa      Bmi/Bfa
     a3      A      re      la      mi      Alamire
     g3      G      ut      sol      re      Gsolreut
     f3      F            fa      ut      Ffaut
     e3      E      la      mi            Elami
     d3      D      sol      re            Dsolre
     c3      C      fa      ut            Cfaut
     b2      B      mi                  Bmi
     a2      A      re                  Are
     g2      gamma      ut                  Gammaut

 
Aquestes normes serveixen per a posicionar les síl·labes a cantar que són les que, imperativament, ens indiquen quins intervals hem de fer, essent aquest sempre de un to entre síl·labes consecutives, excepte entre mi i fa que és sempre d'un semitò. L'aplicació d'aquestes normes són en la pràctica l'única possibilitat que tenim per a saber quins semitons s'han de cantar o tocar en la música anterior al 1600, no té sentit que vulguem aplicar unes normes posteriors que, a l'època, ni es coneixien ni tenien vigència.
 
Complementàriament hom establí normes pràctiques de fàcil utilització, algunes les trobem descrites en tractats, d'altres es dedueixen per l'observació de partitures i tabulatures de la mateixa peça:
 
Cal començar observant si hi ha un B mol a la clau, cosa que ens determinarà, quan no estem en la posició de "natura" (corresponent a la de l'actual solfeig), la posició que ens permeti arribar cantant el màxim de tros possible sense haver de fer mutança és a dir, sense canviar la propietat (la posició de l'hexacord). Si cal fer mutança, s'intentarà fer-ho fora de les frases.
 
una nota supra la semper est canenda fa

Això es refereix a una nota superant d'un grau l'hexacord en que ens movem, que serà en qualsevol cas un fa, tornant a la propietat anterior i, així, no fer mutança.
 
Aquesta regla és particularment important ja que és la principal responsable dels xocs harmònics habituals i característics en la música del segle XVI i que els criteris posteriors tendeixen a eliminar - erròniament.
 
En els salts melòdics de quarta, quinta i octava la regla és de cantar la mateixa síl·laba per les dues notes - un exemple el tenim en la missa Mi-Mi de Johannes Ockeghem.
 
En cas d'accident cal donar a la nota el nom de mi o fa segons es tracti d'un diesi o un bemoll, tornant inmediatament a la posició que l'hexacord tenia abans de l'accident (per tant, sense fer mutança).
 
En les notes de mutança és habitual canviar de síl·laba durant la nota, dient primer l'una i després l'altra.
 
Segons Zarlino, una regla a seguir a l'escollir les síl·labes a cantar és d'acostar-se el més ràpidament possible a la nota final de la frase, tenint tendència doncs a saltar a ut re o mi quan s'ascendeix i a la sol o fa quan es descendeix.
 
 
L'origen dels noms de les notes prové d'aquest himne de les vespres de la festa de Sant Joan Baptista:  

ut queant laxis resonare fibris
mira gestorum famuli tuorum,
solve polluti labii reatum,
sancte Iohannes.

Nuntius celso veniens Olympo,
te patri magnum fore nasciturum,
nomen et vitae seriem gerendae
ordine promit.

Ille promissi dubius superni
perdidit promptae modulos loquelae:
sed reformasti genitus peremptae
organa vocis.

Ventris obstruso recubans cubili
senseras Regem thalamo manentem
hinc parens nati meritis uterque
abdita pandit.

Sit decus Patri, genitaeque proli,
et tibi compar utriusque virtus,
Spiritus semper, Deus unus, omni
temporis aevo. Amen.

Que els vostres servents puguin,
amb tota la seva veu,
cantant les vostres lloances,
netejar els nostres llavis blasfemis,  Sant Joan

Un àngel vingué dels cels
per anunciar al pare la grandesa del naixement,
manant-lo el nom que hauria de prendre i descobrint-li
el curs de la seva destinació.

Ell (Zacarias) dubtava d'aquestes promeses divines
i fou privat de l'ús de la parla;
però en néixer
recobrava la veu perduda.

Encara tancat al pit de la seva mare,
sentia la presència del Rei posada a l'úter vestal.
I profeta, abans de néixer,
revelava aquest misteri als seus pares.

Glòria al Pare i al Fill engendrat
i glòria a l'Esperit Sant que és part de Déu
amb ambdós,
per tots els temps. Amén


 
 
 
 

Δ Perill galetes! més informació Δ

Connexió Wicat - l'Internet del Pallars